Reforma constitucional a Veneçuela: darrera estació?

06/11/2007

EL TEMPS

Veneçuela es prepara per a la reforma constitucional impulsada pel seu president i el govern bolivarià, amb les protestes frontals de l'oposició, que aquests darrers dies han causat disturbis i alguns morts a les universitats. Amb aquesta situació creix per moments la tensió social a Veneçuela entre partidaris i detractors de la reforma.

Aquesta reforma s'ha de ratificar o no el dia 2 de desembre amb un referendum, i contempla un aprofundiment en el que Hugo Chávez anomena "socialisme del segle XXI", amb un sistema de relacions socioeconòmiques de tipus predominantment socialitzant, amb una organització territorial basada en les "comunitats" coexistint amb els actuals estats, i amb un règim de propietat que convina la comunal, la mixta i la privada, aquesta darrera susceptible de modificació per motius d'utilitat pública o interès social. També es contempla la particularitat de que només el President tindrà potestat sobre els excedents petroliers, un recurs energètic clau per a l'economia veneçolana.

Segons tots els analistes, aquesta és la darrera oportunitat que té l'oposició per derrotar el bolivarisme a les urnes. Si per contra, el poble aprovés finalment la reforma constitucional, la situació es podria tornar insostenible per a determinats sectors socials, considerats hegemònics a la societat veneçolana fins al dia d'avui. És per això que el perill de desestabilització social, i fins i tot de guerra civil (sense excloure el tan nomenat magnicidi) existeix, amb unes condicions però, sensiblement diferents a les del procés xilè de Salvador Allende. Potser és aquesta l'última estació de la revolució bolivariana, o potser només és la primera...

Lula da Silva impulsa una nova integració regional

NOVEMBRE

MÓN EMPRESARIAL

Un espai econòmic regional al capitalisme implica una protecció mútua (aranzels, polítiques comuns...), però també un comerç intern sense regles. L'espai econòmic regional més emblemàtic i que més honor fa al seu nom és el de la Unió Europea. El parany de l'espai econòmic regional (tot i ser un model d'organització que proporciona estatus al capitalisme) és que el país que parteix amb més avantatge (qui té un major nivell d'industrialització i tecnologia) és el que imposa les regles del joc a la pràctica. Un exemple flagrant d'aquesta situació la trobem a l'espai NAFTA entre els EUA, Canadà i Mèxic, on Mèxic no té més remei que enfocar la seua prosperitat a les regles del joc dels Estats Units, amb la qual cosa se'n beneficiarà de moltes inversions ianquis, però sense que hi hagi en cap moment la llavor que proporcioni, a la llarga, el canvi estructural que necessita aquest país per eixir del Tercer Món.

Aquests dies el President del Govern de la República de Brasil, Luis Ignacio Lula, ha proposat un espai econòmic regional entre uns quants països, anomenats en vies de desenvolupament, per tal d'afrontar més units les amenaces que la dinàmica capitalista mundial els brinda. Aquests països, a proposta de Lula haurien de ser els que actualment composen el Mercosur (Argentina, Brasil, Paraguai i l'Uruguai) més l'Índia i la Unió Duanera d'Àfrica Central (Àfrica del Sud, Botswana, Leshoto, Namíbia i Swaziland). En total, un conjunt regional de 1.500 milions de persones i més de dos bilions de dòlars de PIB. Aquesta proposta, establerta durant el Fòrum de Diàleg entre el Brasil, l'Índia i Sud-Àfrica, ve a reafirmar la consolidació d'una tercera via en la manera de fer front als greuges capitalistes per part dels països pobres: una via que, tot i que té punts en comú amb un i altre extrem, pretén desmarcar-se, tant d'aquells que al més que aspiren és a desenvolupar una miqueta més les seues oligarquies (Mèxic, Colombia, Guatemala...), com d'aquells que posen en risc les inversions estrangeres amb el seu enfrontament directe amb el nucli central del capitalisme (Cuba, Corea del Nord,Veneçuela, Bolívia...).

Sigui com sigui, el que està clar és que el nou mil.leni ens mostra una reorganització a tots els nivells d'aquelles societats encorsetades per les regles del joc capitalista, una reorganització que ens allunya de la Dècada negra dels noranta i ens apropa a una nova correlació de forces a nivell mundial.

Continua la sagnia ianqui a l'Iraq

06/11/2007

EUROPA PRESS

Malgrat la sobreprotecció de les forces armades dels EUA a l'Iraq, dins l'anomenada zona verda de Bagdag i a altres enclavaments de tipus tortuga disseminats per tot el país, el continu degoteig de víctimes pròpies no para de crèixer, sempre durant missions de patrulles, que es com més facilment poden ser presa de la Resistència. Aquesta vegada han estat 5 els morts a la carretera, amb el mètode, identificat pels nord-americans com a IED (Improvised Explosive Device), o explosius activats a distància, i que la Seguretat ianqui relaciona clarament amb el seu nou cavall de batalla en el tauler internacional: l'Iran. Aquest extrem però, lluny de ser plausible, pot respondre a l'interès de l'Administració nord-americana per criminalitzar el govern iranià, més tenint el compte que el pes de la Insurgència recau principalment sobre la població sunní.

Aquestes morts venen a confirmar, un mes més que l'estadística es manté ferma pel que fa a les baixes de soldats nord-americans, alimentant d'aquesta manera els pretextos pels que, dins dels Estats Units volen una retirada de les tropes. No obstant, l'estadística més sagnant al país mesopotàmic és la protagonitzada pels centenars de civils d'ètnia majoritàriament sunnita que cada setmana moren a mans dels esquadrons de la mort del nou Règim, així com pels xiïtes assassinats pels fonamentalistes seguidors de Ben Laden.