A França els treballadors tenen salut

18/10/2007
EL PAIS

A diferència d'altres societats de la UE en què, o bé la revolució burgesa ni s'ha consumat, o bé s'han vist molt afectades per la derrota soviètica dels 90, a França s'ha demostrat, una vegada més que la cohesió i solidaritats obreres gaudeixen encara d'una bona salut. Prova d'això és el seguiment massiu a la vaga del transport públic terrestre, amb només un funcionament normal de les línies d'un 5% aproximadament, i també el efecte solidaritat, molt típic de les societats modernes com la francesa, el qual ha provocat aturades parcials a correus, ensenyament i oficines de l'atur.

El motiu de la vaga ha estat la decisió de l'executiu francés de fer un equiparament entre el règim de pensions especial d'aquest sector de treballadors amb el règim general. En el primer cas es requereix 37,5 anys de cotització per obtindre la pensió completa, mentre que en el segon en són 40. Òbviament l'equiparació serà de 37,5 anys a 40 i no viceversa. Més enllà de la rivalitat que es pugui suscitar entre assalariats del règim especial i general, el Secretari General del sindicat CGT (Confederació General del Treball) Bernard Thibault ha advertit que aquesta reforma només és un anticip del que després esdevindrà amb els de règim general, i darrere de tot plegat està el retallar de forma generalitzada el sistema de pensions. El Partit Socialista amés amés ha recordat que, per contra l'actual executiu facilita rebaixes fiscals a les rendes més riques de l'Estat.

Ara, només cal saber si aquestes vagues (que amenacen d'extendre's encara més) seran suficients per a frenar la reforma de Sarkozy, d'igual forma que passà el 1995 amb Alain Juppé.

Chávez apunta... Molt i molt lluny!

17/10/2007

EL PAÍS

La dinàmica de blocs a les Amèriques és ja un fet. I si no ho és encara, la voluntat del President de Veneçuela i líder bolivarià Hugo Chàvez així ho constata, almenys pel que fa al seu àmbit, l'ALBA (Aliança Bolivariana per les Amèriques).

Aquests dies, els governs de Veneçuela i Cuba han refrendat, encara més si cap la seua aliança política i econòmina amb la signatura de diversos acords. I no és d'estranyar aquesta lluna de mel entre ambdós països si tenim en compte que el de diumenge passat és el setè viatge d'Hugo Chávez a l'illa caribenya des que Fidel Castro cedí la Presidència al seu germà Raúl. Durant aquesta estada a Cuba, el President veneçolà apostà per la integració regional bolivariana com a expressió d'un pol econòmic, polític i militar, evidentment contraposat al que representa els EUA i la seua Aliança per a les Amèriques (ALCA).

Sens dubte, els ciments de l'amistat i col.laboració mútua entre Cuba i Veneçuela, no només tenen un fonament ideològic; representen també la plataforma necessària per donar alè a una revolució cubana assetjada pel poder del dòlar, i molt qüestionada a nivell internacional des de la desaparició de l'URSS. Així, com a bostó de mostra dos projectes de col.laboració, concrets però molt ambiciosos vénen a resumir l'idil.li actual entre les dues nacions: un és el projecte petroquímic de Cienfuegos, amb una inversió inicial de 136 milions de dòlars i una capacitat d'emmagatzematge de 4,2 milions de barrils de petroli i derivats. L'altre és la constitució d'una empresa mixta amb participació xinesa per tal d'executar la tensió d'un cable submarí a banda i banda del Carib, el qual permetrà ampliar la banda ampla de telecomunicacions de Cuba, inclòs internet.

Actualment Veneçuela és el primer soci comercial de Cuba, amb un intercanvi proper als 3.000 milions de dòlars. Amés, Cuba rep 98.000 barrils de petroli diaris que, segons els experts supera amb escreix les seues necessitats.

Xina: comunisme i prosperitat?

17/10/2007

EL PAÍS

L'any 1949 marcà un punt d'inflexió en la societat xinesa. I cal incidir en el concepte de "societat", perque ha estat la societat xinesa la gran i última responsable de la seua pròpia transformació, cap a un desenvolupament econòmic, cultural i tecnològic que fan d'aquest país un ferm candidat a rellevar els EUA pel que fa a l'hegemonia mundial. L'any 1949 fou l'any en què a la Xina s'introduí l'autoestima col.lectiva i el treball en equip com a valors intangibles que avui encara perduren, i que enlairen aquest país a quotes de progrés, avui encara inimaginables.

Efectivament, la ideologia comunista (implantada com a model el 1949) independentment de la seua aplicació concreta, ha proporcionat a la societat xinesa 3 eines que difícilment cap altra ideologia n'ha proporcionat mai: treball, cultura i pàtria. La cultura del treball, l'alfabetització funcional i l'amor per la col.lectivitat. I tot plegat sense prejudici dels dos models socioeconòmics que han marcat la Xina des de la l'arribada al poder del PCX: l'un, del 1949 fins el 1984, predominantment socialista, i l'altre del 1984 fins a l'actualitat, predominantment capitalista. Ara, tots dos tenen una cosa en comú: el control exercit pel Partit, i per tant per l'Administració pública. La diferència fonamental respecte a Occident radica precissament en què aquí l'Administració pública no mana sobre els processos econòmics, ans al contrari, el poder econòmic exerceix una influència notable sobre les decissions polítiques. Tot plegat, en un exercici de reduccionisme "demòcrata" dels nostres ideòlegs, el model xinès és qualificat de dictadura, front al model occidental, tipificat com a democràcia.

Amb aquest bagatge a les esquenes, aquests dies se celebra el XVII Congrés del Partit Comunista Xinès a Peking, on la línia a seguir es preveu continuista, mantenint l'actual aposta per les dinàmiques capitalistes al si de la societat, i adoptant i fent pròpies idees originàries d'occident, com són el desenvolupament sostenible i la cohesió territorial. No obstant això, ara, d'igual forma que a la darrera Assemblea Nacional Popular celebrada al març, es pretén incidir en les consecüències del creiximent accelerat. En aquest sentit una nova idea pren cos, el desenvolupament científic, el qual recomana un equilibri entre el creiximent econòmic i la equitat social. I és que com bé ha afirmat Hu Jintao, President del país, "la credibilitat i la pròpia existència del Partit depenen en bona mesura de resoldre el problema de les desigualtats socials, i també de la corrupció", una corrupció que nega a les arques de l'estat 60.500 milions d'euros cada any (un 3% del seu PIB). "Desigualtat social", "corrupció", conceptes nous per a una societat amb creiximent accelerat; una societat que es prepara, no sense contradiccions, per a l'estabilitat del segle XXI.

PKK: una guerrilla marxista a les portes d'Europa

09/10/2007

REUTERS

Turquia no és un estat tranquil: com als anys vuitanta, i sense que ningú tingués en compte la capacitat operativa real del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan), el passat dissabte 6 d'octubre 13 soldats turcs van morir en diversos enfrontaments simultanis al Kurdistan sota administració turca. Aquests combats són els més greus produits des de la detenció de l'històric líder del PKK Abdullah Oçalan el 1999, i venen a confirmar un enduriment de la lluita entre els kurds i les autoritats turques en ple procés d'integració de Turquia a la Unió Europea. El PKK és una guerrilla creada el 1984 que lluita, amb les armes a la mà, per la independència del Kurdistan sota control turc. Des d'aleshores més de 30.000 persones amb mort per enfrontaments i matances.

Aquests dies l'exèrcit turc intenta realitzar una ofensiva per tal de debilitar les bases del PKK a la frontera amb l'Iraq abans que arribi l'hivern, ja que és amb aquesta estació quan els guerrillers estan més emboscats. Tot plegat ha despertat la desconfiança i el recel de les autoritats turques envers el govern regional kurd de l'Iraq, el qual es comporta permissivament, segons Ankara, amb el PKK, ja que se sospita que és a l'altra banda de la frontera on els guerrillers es nodreixen d'armes. No obstant això, el Govern central de l'Iraq s'ha compromés a lluitar contra els kurds del PKK sempre i quan Turquia no traspassi la frontera.

Sense dubte, i a la llum dels últims esdeveniments, és evident que hi ha una efervescència nacional kurda a la zona, en primer lloc impulsada i protagonitzada pels kurds iraquians, després de l'autonomia aconseguida; una autonomia que sembla haver donat ales als germans de més al nord. Si es confirma aquest grau de complicitat a banda i banda de la frontera, estariem davant una col.laboració sense precedents entre kurds, tradicionalment fragmentats i incomunicats per la tutel.la dels seus respectius estats.

Ara les qüestions a considerar són diverses, tenint en compte la complexitat geopolítica de la zona. En primer lloc, suposarà això un fre al procés d'integració de Turquia a la Unió Europea? Hi ha perill real d'una guerra declarada entre Bagdag i Kirkuk (capital del Kurdistan iraquià)? S'acabarà la tradicional condescendència dels Estats Units amb els kurds iraquians? Els pròxims mesos aportaran, sens dubte llum en aquest tauler de joc anomenat Orient Mitjà.

Corea del Nord, respira i es creix

04/10/2007

VILA-WEB

La notícia s'ha corregut com la pòlvora a totes les agències internacionals; Corea del Nord no continuarà amb el seu programa nuclear, i tancarà el principal reactor que té en marxa abans que acabi l'any (el reactor de Yongbyon). La decisió forma part del devenir negociador multipartit que durant anys ha tingut lloc entre els principals actors nacionals implicats: les dues Corees, Xina, Rússia, Japó i els EUA. Aquest acord ha arribat just un any després que el govern nord-coreà se'n fes responsable dels últims assajos nuclears fets en territori nord-coreà. No obstant, la tensa situació a l'àrea té els seus orígens amb la desaparició de la Unió Soviètica l'any 1991 i el posterior aïllament internacional de Corea del Nord, unit a l'amenaça creixent per part dels EUA, els quals van propiciar l'intent de nuclearització del país com a arma disuasòria contra la forta presió internacional.

Ara Corea del Nord ha promés al Pacífic i als EUA la seua desnuclearització; a canvi serà eliminat de la llista negra nord-americana, rebrà com ajuda al desenvolupament 950.000 tones mètriques de petroli, i serà considerat diplomàticament com un país més de la regió.

Aquesta notícia té lloc, coincidint amb la cimera intercoreana que ha tingut lloc a Pyongyang. Aquesta cimera, que ha produit, segons tots els analistes molt bones vibracions, és la primera del milenni, i ha reunit els dos caps d'Estat: Kim Jong-Il per la República Popular Democràtica de Corea, i Ro Moo Hyun per la República de Corea. Els dos líders han parlat de cooperació econòmica, de desnuclearització i de pau legal, una pau que no existeix explicítament ja que no hi ha cap tractat de pau vigent des que el 1953 la Península coreana es dividí en dos estats per mediació de les grans superpotències d'aleshores. La reunió principal d'aquesta cimera fou transmesa en directe per la Televisió nord-coreana.