Passeig per la Revolució americana

18/02/2013
PRENSA LATINA

El President de Veneçuela, Hugo Chávez

El dilluns 18 de febrer de 2013, el govern bolivià nacionalitza, mitjançat decret suprem, el paquet accionari de l'empresa Servicios de Aeropuertos Bolivianos (Sabsa), filial de les firmes espanyoles Abertis i AENA. La raó legal, l'absència d'inversions en els aeroports de El Alto, Cochabamba i Santa Cruz. Un dia abans, Rafael Correa, líder de la Revolució Ciutadana d'Equador i de l'aliança PAIS, guanyava amb el 60% dels vots les eleccions presidencials. Les Revolucions bolivarianes avancen arreu d'Amèrica. La més consolidada de totes, la veneçolana, encara ha de patir la fortíssima pressió dels mitjans nord-americans i de la burgesia interna, amparada per un sistema que permet, encara, la seua activitat política. L'altre costat de l'espectre revolucionari l'hem pogut trobar en els exemples d'Hondures i Paraguai, on sengles cops d'estat parlamentaris de la burgesia i la CIA (juny del 2009 a Hondures, i juny del 2012 a Paraguai) han deixat sense efectes les reformes socialitzants previstes pels seus presidents. La feblesa de les institucions bolivarianes arreu d'Amèrica és, doncs, un fet, sobretot si es té en compte que al darrere dels cops d'estat i de les campanyes de desestabilització hi és els EUA. Amb què compta, doncs, la Revolució americana? Senzillament amb la força de les masses. No podrien, els governs socialistes d'aquests països, resistir, si no fos per la forta cohesió en el suport, de les seues poblacions. En altres paraules, pobles en alerta davant els intents de la Reacció. Aquesta és ara per ara la millor arma amb què compta la Revolució, sens dubte superior, de moment, a l'arma del poder econòmic i militar amb què compta la Reacció. La lliçó de la Revolució americana, a dia d'avui , és que la lluita no s'atura, ni s'aturarà fins que no caigui l'imperi. En aquest sentit, hi ha qui veu inevitable l'esclat de les hostilitats armades, ja sigui en un context mundial, ja sigui en la versió d'episodis nacionals. En tot cas podria ser la previsió més optimista, si es té en compte que les Revolucions necessiten avançar per no retrocedir.

Síria, punta de llança de la resistència mundial (II)

07/01/2013
PRESS TV

Síria resisteix, ara i sempre a l'invasor. Malgrat que, quan l'exèrcit governamental guanya terreny "massacra als civils"; malgrat que, quan els terroristes maten indiscriminadament dones, nens i civils en general, es tracta "d'una ofensiva de la resistència"; malgrat que, quan els míssils patriot són ubicats a Turquia per dir a Síria que la invasió és a prop, es tracta de "protegir Turquia"; malgrat les nombroses evidències que l'Aràbia Saudí és la pàtria d'Al-Qaeda; malgrat que l'absència d'atemptats d'Al-Qaeda a Israel (sí en canvi a l'Iraq, l'Iran, el Magrib i tants altres països) no és interpretat per cap cercle mediàtic oligàrquic com una clara complicitat entre Tel-a-viv i els integristes; malgrat totes les mentides orquestrades i sinfòniques, totes alhora, totes grosses, totes creïbles per tant (Goebbels dixit); malgrat tot això, el poble sirià resisteix. I resisteix al costat del seu govern. No és possible que la suposada "minoria alawita", la del govern, la que representa el deu per cent de la població, sigui l'única que recolza a Al-Assad. No és possible que, tenint en estat de declaració de guerra a països com Israel, Aràbia, França o Turquia (sense comptar els EUA), amb tot el que això significa, el govern sirià s'aguanti sense el suport de la majoria de la població. La població el recolza, sí, i el recolza perquè prefereixen un país unit a un país titella i medieval, un país laïc i orgullós de la seua història a un país destrossat per la màfia i el fanatisme religiós. I així les coses, el govern avança, i l'oposició integrista sucumbeix a poc a poc. Per aquest motiu, Israel ja s'ha permés d'intervenir-hi militarment. "Deixem-nos d'històries, el poble sirià no vol derrocar el seu govern; tirem pel dret", deuen pensar els sionistes. Sembla que la intervenció imperialista, oberta i declarada, a esquenes de l'ONU, està cada dia més a prop. La vella socialdemocràcia europea la recolzarà, i els mitjans de comunicació d'aquests països faran molt bé el seu paper, com fins ara. El poble sirià, però, resisteix, ara i sempre a l'invasor.

Corea Democràtica, potència espacial

15/12/2012
KCNA

Manifestació popular de suport

"El satèl.lit Kwangmyongsong 3-2 ja és en òrbita, gràcies al cohet Unha-3". Amb aquest anunci la televisió coreana anunciava la incorporació d'aquest país a la carrera espacial a nivell mundial. La data, el 12 de desembre, centenari del naixement de Kim Jong Il. Des del centre de control de Sohae, a la comarca de Cholsan, al nord de Pyongyang, es comptabilitzaren 9 minuts i 27 segons fins que el satèl·lit entrà en òrbita. És el segon llançament en un any, i el primer que acaba de forma exitosa.  Al voltant d'aquest fet, d'innegable importància per al país, les primeres valoracions de tipus polític no es feren esperar. Així, el director del complex aereoespacial Kim Jong Thae, Kim kyong Su, afirmava, després del llançament, que "és un dret propi d'un país sobirà el posar en òrbita un satèl·lit amb finalitats pacífiques", i que significa "un estadi més en el procés d'exploració de l'univers i en el desenvolupament de la nació, de cara a millorar el nivell de vida del poble". Davant aquest pas endavant, els cercles governants d'alguns països veïns s'afanyaren a titllar el satèl·lit de "míssil", tot i que les autoritats coreanes ja han apuntat que els seus tècnics aeroespacials es van assegurar que les restes del cohet no acabessin mai en aigües pròpies de països veïns ni en zones residencials. Davant les anomenades "crítiques internacionals", sobretot provinents de països tardo-imperialistes i de l'imperi mateix, el poble coreà ha donat la resposta amb una impresionant marxa, no només a la capital, Pyongyang, sinó també arreu de les comarques i ciutats de tot el país. Actualment, Corea Democràtica suposa un bastió eficient contra els plans imperialistes dels EUA i els seus lacais al Mar de la Xina, ço és: Japó, Filipines i Corea del Sud. El desenvolupament tecnològic d'aquesta nació socialista irrita sobre manera aquests països pel que suposa de desenvolupament econòmic i de sobirania.

Síria, punta de llança de la resistència mundial (I)

21/07/2012
PRESS TV

Síria resisteix ara i sempre a l'invasor. El que pot semblar un aforisme d'Astèrix no és més que una al·legoria de la resistència d'un poble front a la més gran maquinària político-mediàtico-militar coneguda fins als nostres dies, la maquinària dels Estats Units i els seus lloctinents i lacaïs. Ara mateix, a Síria tenen lloc forts combats, barri per barri, localitat per localitat, entre combatents àrabs independentistes i de confesió xiïta i una estranya amalgama de bandes de criminals, on hi consten fanàtics religiosos, mercenaris, psicòpates i saquejadors de tombes. Totes elles finançades i armades per la Gran Bretanya, França, Estats Units, Israel i les monarquies del Golf Pèrsic. Quasi res, mig món (el més tecnològic), a punt de derribar un estat independent. Els mas media de l'imperi ja s'encarreguen de justificar el colp de gràcia final, el que ells esperen que esdevindrà: la caiguda del govern, i si no, la invasió estrangera està servida, com a Irak, i a esquenes de la comunitat internacional. Els EUA ja es plantegen obertament aquesta opció i Israel també. Tant sols un crit d'esperança ressona sobre qualsevol altre: "Síria resisteix, ara i sempre a l'invasor".

A Síria, el món s'hi juga més que un drama humanitari localitzat. Ens hi juguem el propi futur de la humanitat. Els fantasmes del nostre imaginari boten i hi conflueixen en aquesta batalla; la crisi de l'euro, la devaluació de Iuan, el control de les extenses terres ermes de l'Àfrica. No és, ni més ni menys que la primera batalla pel control del planeta, que és el mateix que dir "la primera batalla de la tercera guerra mundial". Síria és, avui la màxima expressió de la contradicció imperialista mundial, accelerada després de la desaparició de l'URSS, i ara més encara amb la crisi del bàndol otànic. Però no ens enganyem, aquest cop un dels bàndols no té el mateix pelatge que l'altre. La democràcia i la pau, encarnats en la Xina, Rússia i els països no alineats s'enfronta, de moment amb la paraula, a la bèstia imperial. Va sent hora d'esmolar les eines...

Shangai o el pol democràtic del planeta Terra

07/06/2012
PEOPLE DAILY

Aquests dies té lloc a Beijing la dotzena reunió de l'OCS (Organització de Cooperació de Shangai). Aquesta organització pretén aglutinar tots aquells estats del món, principalment ubicats a Àsia, en un marc de cooperació econòmica i militar, per tal d'afrontar les amenaces del futur, sobretot les que provenen de l'Atlàntic nord i la seua estructura militar, l'OTAN. Que la configuració d'aquests dos blocs no és més que la constatació de la gran contradicció imperialista mundial, és un fet. Però també és un fet que el bloc de Shangai representa el món en la seua cara més democràtica. És gràcies als països de Shangai que s'ha aturat la invasió imperialista de Síria, i serà gràcies a aquest bloc que es garantirà la sobirania d'Iran. Precissament, sobre la taula, aquests dos cavalls de batalla: Síria i Iran. En el primer cas, la sagnia provocada per l'imperialisme amenaça amb estendre la guerra dellà terres sirianes; en el segon hi està en joc la pròpia seguretat del planeta. El que és evident és que avancem cap a la unitat xiïta-asiàtica, en un esglaó més que permetrà ajornar, uns quants anys, el que molts anomenen ja "compte enrrere a la guerra mundial". Xina, Rússia, Kazahstan, Uzbekistan i Taïkistan composen el grup de Shangai. L'Iran hi vol ser, i Bielorrúsia també. Afganistan i Índia observen. Faltaria conèixer l'esdevenir final dels països d'Indoxina, amb Vietnam al capdavant. Com diuen els haitians "la unió fa la força". L'imperialisme pot preocupar-se.
http://english.peopledaily.com.cn/

Kurdistan contra la "comunitat internacional"

13/06/2011

EFE

Un nou pols d'envergadura s'aveïna entre el govern turc i els kurds del sudest. Després de la victòria electoral del partit que recolza els kurds (BDP, Pau i Democràcia) en les eleccions generals celebrades a Turquia el 15 de juny, una nova posició de força pot permetre els kurds arrencar un estatut d'autonomia en la propera reforma constitucional que ve. Tot i que aquesta victòria se circunscriu només a terres kurdes, el cert és que aquests han passat de 20 a 35 escons des de la darrera comtessa electoral.

L'ambient, ara per ara resulta irrespirable des del punt de vista humanitari. 1500 polítics kurds han estat detinguts des de que, en desembre de 2009, el govern decidís il·legalitzar el Partit de la Societat Democràtica (DTP), el principal partit kurd fins al compromís del BDP de representar a aquest poble. I ara, el cavall de batalla es presenta amb els electes "independents" del BDP que tenen càrrecs de "terrorisme", una situació aquesta que ha dut a aquest partit a boicotejar, fins a data d'avui, el parlament turc. Paral·lelament, davant la falta de perspectiva d'una autonomia kurda en la propera reforma constitucional, els parlamentaris electes han decidit tirar pel dret i proclamar ells mateixos la "Autonomia Democràtica", liderada per l'anomenat "Congrés per a una Societat Democràtica" (DTK), una consagració de facto del contrapoder que exerceixen, des de fa anys, el conjunt dels municipis kurds. I tot, no ens oblidem, enmig de forts combats entre el PKK i les forces armades turques, l'enèssima represa de les hostilitats davant la manca d'una perspectiva negociadora. El primer ministre Erdogan ja ha mantingut una primera reunió d'urgència amb el seu ministre d'interior, el Cap de la gendarmeria, i el Cap de l'Agència Nacional d'Inteligència (MIT), i no precissament per tractar una suposada negociació amb els kurds.

El Congrés per a una Societat Democràtica, de moment, no té perspectives de ser reconegut internacionalment, tot i que sí irromp amb molta força al bell mig d'un estat, el turc, que aspira a convertir-se en el salvador econòmic d'Europa occidental. Els mass media capitalistes, mentrestant, continuen parlant, només, de Síria i de Líbia. Els kurds, com tants altres pobles subjugats pels socis de l'imperi, només es tenen, hui per hui a ells mateixos.

Cuba reclama el seu dret al socialisme

02/08/2010

GRANMA

Cuba reclama el seu dret a dirigir-se ella mateixa. Així ho ha expressat el President d'aquest país, Raúl Castro, davant l'Asamblea Nacional del Poder Popular, màxim òrgan del poder cubà. La difícil situació que travessa la Revolució, tant per la seua dependència de l'exterior com per l'assetjament continu de les potències occidentals, no ha evitat la possibilitat de prendre decisions de govern, des que el 1991 la Unió Soviètica desaparegués de l'escena mundial. Aquest procés polític es va reforçar al tombant del mil.leni i continua ara mateix, en plena "Revolució bolivariana" a la regió.

Ara, el màxim òrgan de govern a l'illa ha pres importants decisions per intentar garantir el futur de la Revolució i la supervivència del socialisme. Una d'elles té a veure amb l'Administració pública. Com a consecüència de la reducció d'ingressos estatals, fruit de la recessió econòmica mundial, s'ha decidit retallar despeses i racionalitzar funcions en relació a la plantilla de treballadors de l'estat. Una altra decisió presa, de calat molt més profund, permet a partir d'ara les activitats econòmiques de caràcter individual i privat, fins i tot contemplant la contractació de força de treball. El govern pretèn així incrementar l'esquifit marge d'ingressos de les arques estatals, tot legalitzant situacions i establint taxes sobre aquest tipus d'activitat. Con afirmà Raúl, es tracta de "...sostindre les enormes despeses socials propis del nostre sistema socialista..."

Aquestes importants mesures preses s'enmarquen en un context d'assetjament polític sense precedents, provinent de les principals potències mundials: els EUA i la Unió Europea. Assetjament que arriba, fins i tot, a la ingerència en els afers interiors de l'illa per part de la UE, sense oblidar les contínues amenaces d'invasió militar, o l'endèmic bloqueig econòmic per part del "monstre" del Nord.

El socialisme a Cuba depén de la "bona voluntat" del nucli capitalista mundial, de la solidaritat provinent del Con sud i de l'orgull i la capacitat de treball existents a l'interior. Potser sense l'existència de Xina, sense la presió democràtica dels treballadors del món, o sense els processos bolivarians, Cuba hauria estat ja aniquilada per la bota de l'imperialisme. Estem a l'any 52 de la Revolució, però també a l'any 19 de la resistència en un món hostil.