Passeig per la Revolució americana

18/02/2013
PRENSA LATINA

El President de Veneçuela, Hugo Chávez

El dilluns 18 de febrer de 2013, el govern bolivià nacionalitza, mitjançat decret suprem, el paquet accionari de l'empresa Servicios de Aeropuertos Bolivianos (Sabsa), filial de les firmes espanyoles Abertis i AENA. La raó legal, l'absència d'inversions en els aeroports de El Alto, Cochabamba i Santa Cruz. Un dia abans, Rafael Correa, líder de la Revolució Ciutadana d'Equador i de l'aliança PAIS, guanyava amb el 60% dels vots les eleccions presidencials. Les Revolucions bolivarianes avancen arreu d'Amèrica. La més consolidada de totes, la veneçolana, encara ha de patir la fortíssima pressió dels mitjans nord-americans i de la burgesia interna, amparada per un sistema que permet, encara, la seua activitat política. L'altre costat de l'espectre revolucionari l'hem pogut trobar en els exemples d'Hondures i Paraguai, on sengles cops d'estat parlamentaris de la burgesia i la CIA (juny del 2009 a Hondures, i juny del 2012 a Paraguai) han deixat sense efectes les reformes socialitzants previstes pels seus presidents. La feblesa de les institucions bolivarianes arreu d'Amèrica és, doncs, un fet, sobretot si es té en compte que al darrere dels cops d'estat i de les campanyes de desestabilització hi és els EUA. Amb què compta, doncs, la Revolució americana? Senzillament amb la força de les masses. No podrien, els governs socialistes d'aquests països, resistir, si no fos per la forta cohesió en el suport, de les seues poblacions. En altres paraules, pobles en alerta davant els intents de la Reacció. Aquesta és ara per ara la millor arma amb què compta la Revolució, sens dubte superior, de moment, a l'arma del poder econòmic i militar amb què compta la Reacció. La lliçó de la Revolució americana, a dia d'avui , és que la lluita no s'atura, ni s'aturarà fins que no caigui l'imperi. En aquest sentit, hi ha qui veu inevitable l'esclat de les hostilitats armades, ja sigui en un context mundial, ja sigui en la versió d'episodis nacionals. En tot cas podria ser la previsió més optimista, si es té en compte que les Revolucions necessiten avançar per no retrocedir.

Síria, punta de llança de la resistència mundial (II)

07/01/2013
PRESS TV

Síria resisteix, ara i sempre a l'invasor. Malgrat que, quan l'exèrcit governamental guanya terreny "massacra als civils"; malgrat que, quan els terroristes maten indiscriminadament dones, nens i civils en general, es tracta "d'una ofensiva de la resistència"; malgrat que, quan els míssils patriot són ubicats a Turquia per dir a Síria que la invasió és a prop, es tracta de "protegir Turquia"; malgrat les nombroses evidències que l'Aràbia Saudí és la pàtria d'Al-Qaeda; malgrat que l'absència d'atemptats d'Al-Qaeda a Israel (sí en canvi a l'Iraq, l'Iran, el Magrib i tants altres països) no és interpretat per cap cercle mediàtic oligàrquic com una clara complicitat entre Tel-a-viv i els integristes; malgrat totes les mentides orquestrades i sinfòniques, totes alhora, totes grosses, totes creïbles per tant (Goebbels dixit); malgrat tot això, el poble sirià resisteix. I resisteix al costat del seu govern. No és possible que la suposada "minoria alawita", la del govern, la que representa el deu per cent de la població, sigui l'única que recolza a Al-Assad. No és possible que, tenint en estat de declaració de guerra a països com Israel, Aràbia, França o Turquia (sense comptar els EUA), amb tot el que això significa, el govern sirià s'aguanti sense el suport de la majoria de la població. La població el recolza, sí, i el recolza perquè prefereixen un país unit a un país titella i medieval, un país laïc i orgullós de la seua història a un país destrossat per la màfia i el fanatisme religiós. I així les coses, el govern avança, i l'oposició integrista sucumbeix a poc a poc. Per aquest motiu, Israel ja s'ha permés d'intervenir-hi militarment. "Deixem-nos d'històries, el poble sirià no vol derrocar el seu govern; tirem pel dret", deuen pensar els sionistes. Sembla que la intervenció imperialista, oberta i declarada, a esquenes de l'ONU, està cada dia més a prop. La vella socialdemocràcia europea la recolzarà, i els mitjans de comunicació d'aquests països faran molt bé el seu paper, com fins ara. El poble sirià, però, resisteix, ara i sempre a l'invasor.