"Sendero Luminoso" revifa al Perú

18/10/2008

EL PAIS

Amb un panorama mundial de crisi econòmica, i en el pitjor moment polític del Perú des de Fujimori, el Partit Comunista del Perú, conegut com a "Sendero Luminoso" gràcies a l'argot periodístic, reneixia amb un fort colp d'efecte contra l'exèrcit regular.

El passat 9 d'octubre, un convoi militar fou emboscat al districte rural de Tintay Punco, amb el resultat de 16 morts, gairebé tots soldats regulars. Aquest ha estat l'atac més dur contra les forces armades peruanes en una dècada. Tot plegat enmig de les notícies polítiques que han provocat la dimissió de tot el gavinet d'Alan García, arran de l'escàndol conegut com a petrogate. I és que el PCP ha recuperat bona part de la confiança de les comunitats properes a la vall del riu Apurímac, una de les més pobres, i alhora més agrestes de tot el país. Ací hi ha bases i comités de suport que proporcionen recolçament logístic. Darrerament l'exèrcit peruà ha intentat aniquilar "Sendero" en aquesta zona, però no aconseguí ni capturar els caps, ni desarticular cap cèl.lula del PCP. Pel contrari, la guerrilla d'inspiració maoísta, s'ha replegat al districte de Tintay Punco, on des d'aleshores han realitzat almenys tres atacs d'envergadura contra l'enemic.

El fenòmen guerriller a la regió dels Andes es mostra avui dia en entredit per les elits periodistes internacionals, en un context de governs "bolivarians" en gairebé tota Sudamèrica. Sovint, tant "Sendero Luminoso" com les FARC són acusades de meres narco-guerrilles, desvirtuant en la seua acció, tota motivació ideològica i de classe. El cultiu de coca a la selva andina és, sens dubte, un fenòmen no atés pels governs, i amb un clar perjudicat d'arribada: la classe social mitjana i alta nord-americana. Els productors d'aquesta planta, pobres i marginats per les autoritats, sí tenen la protecció d'aquestes guerrilles, sota la reivindicació d'una solució econòmica en cas de no poder cultivar-ne. Tant les FARC com el PCP afirmen que cobren impostos als narcotraficants autèntics, que no és el mateix que traficar.

Sigui com sigui, els darrers fets al Perú demostren que les guerrilles d'inspiració guevariana estan lluny de desapareixer com a model, malgrat la criminalització internacional, i malgrat els fenòmens electorals dels països veïns.

Veneçuela a l'era de les nacionalitzacions

22/08/2008

RTVE

La tàctica de les nacionalitzacions, s'ha erigit, en l'era moderna, com el mitjà més elevat d'implantar reformes socialitzants als règims jurídics capitalistes, per part de governs d'esquerres i/o nacionalistes. I en aquest procés, Amèrica n'ha estat protagonista. Des de les independències bolivarianes del segle XIX, les nacionalitzacions han estat, si no abundants, sempre recurrents i presents als governs dels distints països americans. Des de les nacionalitzacions més populistes (sempre amb una visió electoralista o, en el millor dels casos purament nacionalista) de mitjan segle XX fins a les més conscients i revolucionàries, promogudes per governs populars com el de Xile dels anys 70 o el de Guatemala dels anys 50.

La "moda", però, s'acabà amb la corrupció interna, unida amb l'ofensiva neoconservadora de finals del 70. Així, la majoria de països americans adoptaren com a estratègia política aliar-se, com a germans menors, als interessos econòmics dels EUA, obrint a tort i a dret les fronteres econòmiques i els mercats a les inversions anglosaxones en gran mesura (inversions, per descomptat, també militars), i a les espanyoles en menor grau.

Ara, Amèrica viu una nova onada nacionalitzadora, el major paladí de la qual és Veneçuela. Aquesta mateixa setmana s'ha consumat la darrera de les nacionalitzacions: la del ciment, el formigó i els seus agregats (sorra i grava), fins ara propietat de la mexicana Cemex. Aquest procés s'ha produit no sense conflicte, ja que a diferència de processos anteriors (com les cimenteres Holcim i Lafargue, de capital gal), el govern veneçolà s'ha vist obligat a expropiar, davant la manca d'acord per la compra. Sigui com sigui, ara el govern controla el 98% de la indústria cimentera, i segons afirma el propi President Chávez, això alleugirà i abaratirà el procés de construcció del milió vuit-cents mil habitatges que actualment calen a Veneçuela.

Amb aquesta nacionalització, l'Estat veneçolà ja controla els sectors elèctric, alimentari, energètic i telefònic, havent invertit en aquest procés uns 10.000 milions de dòlars.

La nova era de les nacionalitzacions a l'Amèrica ha col.locat Veneçuela davant un veritable repte, ideològic i històric principalment. Ideològic, perque de res servirien si no s'acompanyen d'una autèntica revolució cultural que garanteixi que els recursos nacionals pertanyen al poble, i eviti així tota temptació corrupta; i històric per la pròpia viabilitat econòmica del procés, en gran mesura dependent de la correlació de forces mundial. Veneçuela necessita, ara més que mai, no estar sola en aquest viatge...

Cap a una guerra total Occident-Islam?

22/08/2008

TVC

La calma social als països àrabs està lluny de ser una realitat. Si bé la pobresa i la precarietat és el pa de cada dia a la majoria de països del Magreb, ni tan sols una resposta armada contra els interessos imperialistes està present a les ments d'aquells que estan disposats a morir matant. Contràriament, la contradicció cristiano-islàmica s'aguditza cada vegada més, retroalimentant-se i donant com a resultat un àpat on hi trobem estranys atemptats indiscriminats contra la pròpia població àrab, i una capacitat operativa en augment.

Algèria ha estat testimoni durant aquest mes d'aquesta situació, superant les seves pròpies xifres una vegada més, i recordant els periodistes internacionals que feia anys no es veien tants morts en tan poc de temps.

El primer atemptat mortal tingué lloc el diumenge 10, una setmana després d'un altre de "no mortal", contra un lloc de vigilància de la Gendarmeria nacional a la part costanera de la regió de Bourmedes, a 55 kilòmetres d'Alger, causant 8 morts, la majoria civils que passaven pel lloc. Vuit dies més tard, el dilluns dia 19, 43 persones moriren en l'atemptat més sagnant dels últims anys, aquesta vegada contra l'Escola Superior de Gendarmeria, molt a prop de l'anterior. La majoria de morts, aspirants a policia.

L'últim colp terrorista (de moment) s'ha produit fa dos dies a la ciutat de Bouira, una mica més al sud que les anteriors accions: un cotxe bomba ha matat 11 persones. L'objectiu, un hotel. Les víctimes, 11 treballadors d'una empresa canadenca encarregada de construir una presa.

El trist balanç d'aquest negre mes d'agost per Algèria ha estat de 62 morts i 95 ferits, superior inclús al que fa aproximadament un any causà 57 morts. Algèria actualment és el país que, pel seu alt grau d'implicació islàmica, més amenaça l'estabilitat política, no sols de la ribera mediterrània, sino també de tota la Unió Europea.

La situació algeriana no és exclusiva d'aquest país del Mediterrani. Atemptats i violència contra la població civil tenen lloc diariament a Irak i Pakistan principalment, i tots, atribuits a Al-Qaeda. Mentrestant, el carismàtic Osama Ben Laden segueix sense ser detingut, i els EUA gaudint de plena "legitimitat" per continuar assentant-se militarment al llarg i ample de tot l'Islam...

Bolívia: dos països i un exèrcit

12/08/2008

AVUI

Imatges com la del primer President indígena de Bolívia sense poder desembarcar a Santa Cruz, capital del Departament amb el mateix nom, i governat pel blanc antisocialista Ruben Costas, o simplement les imatges d'extrema violència dels seguidors anti-Morales durant la campanya electoral del referèndum revocatori celebrat abans ahir diumenge, fan pensar els analistes internacionals si la democràcia boliviana serà capaç de garantir l'ordre i el respecte per la majoria social aconseguida fa tres anys per Evo Morales. De moment, les declaracions dels dirigents de l'oposició, prefectes de les regions orientals riques i blanques del país andí (l'anomenada mitja lluna de Santa Cruz, Beni, Tarija i Pando), no ajuden a una situació d'estabilitat a Bolívia. Així, mentre Morales, després de la victòria del referèndum apostava per la negociació i la pau amb l'oposició, els governadors rebels afirmaven que cap reforma en favor de les nacionalitzacions i el repartiment de la terra no és ni viable ni negociable.

L'oposició al MAS (Movimient cap al Socialisme), partit governant, també acusa el President de vendre's a Veneçuela, actualment el país que més ajuda financera destina al país andí (curiós és comprovar com la pròpia oposició veneçolana, alhora, acusa el seu President de vendre's als designis de l'Habana). Amés considera irrenunciable la reivindicació d'autonomia, contra la proposta governamental que, a través de la futura Constitució que es sotmetrà a referèndum, organitzarà el país en institucions comunals i indígenes.

En definitiva, dos models de país en un entorn en ebullició. El mateix President de Veneçuela Hugo Chávez, afirmava després de conèixer's els resultats del Referèndum a Bolívia: "Avui més que mai és significatiu recordar que en l'extraordinari procés d'alliberament nacional que condueix el President Morales reneix la força transformadora que lidera la resistència al colonialisme espanyol".

La democràcia ha donat la victòria a dos líders sudamericans que aposten pel "socialisme del segle XXI", però no està sent gens generosa amb l'evolució dels seus governs, contínuament assetjats interiorment, i qüestionats, en el millor dels casos, internacionalment. Mentrestant, l'exèrcit es manté a l'espectativa, entre el suport a la legalitat i l'excusa de l'ordre social per intervindre. Encara queden moltes planes a omplir d'aquesta revolució bolivariana del segle XXI...

Ankara no pot amb el PKK

13/08/2008

TVC

Turquia es veu sumida en una crisi militar com feia temps no passava, enmig d'un polvorí, cada vegada més calent anomenat Orient mitjà. Si el passat mes de juliol Istambul va ser testimoni de gairebé 30 morts (la majoria d'ells civils) en tirotejos i atacs amb bomba, durant els primers dies d'agost la tragèdia s'estén al mateix exèrcit turc que, en qüestió d'una setmana s'ha vist sorprés per atacs del PKK (guerrilla independentista kurda) al mateix cor de Turquia.
El malson turc començava el 7 d'agost quan un morter esclatava contra uns barracons de l'exèrcit al mateix Istambul. Quatre dies després una mina era activada al pas d'un vehicle militar a la província d'Erzican, junt al territori kurd. El resultat, 9 morts i 2 ferits demostra que el PKK està lluny de ser derrotat militarment, i que les seues bases, a la frontera turc-iraquiana són segures malgrat que els EUA, amb els seus satèl.lits, informen puntualment els turcs de tots els moviments dels guerrillers a la zona.

Paral.lelament, aquest agost negre per a Turquia, ha estat testimoni de manifestacions prokurdes que han reivindicat l'autoria de l'audaç atac, el 7 d'agost contra un gasoducte propietat de Turquia que transporta petroli. Cal dir que Ankara no reconeix l'autoria kurda en aquest fet (i en canvi acusa els kurds de la darrera matança de civils a Istambul), mostrant així que l'estratègia informativa de les autoritats turques convinen la criminalització i el silenci segons convingui. D'altra banda l'activitat guerrillera no s'ha centrat únicament contra interessos turcs. El passat 9 de juliol tres turistes alemanys van ser segrestats per cinc insurgents mentre es preparaven per escalar el mont Ararat, a la província d'Agri, molt a la vora de les fronteres de Turquia amb l'Iran i Armènia.

Així, Turquia es veu assetjada, per una banda pels integristes interns (autors d'atemptats indiscriminats), i per l'altra per les accions dels independentistes kurds, en uns dies en que ben aprop, l'apagat volcà del Caucàs s'encén per moments...

Nepal s'apunta al "socialisme del segle XXI"

29/05/2008

LA VANGUARDIA

Nepal, el petit país de l'Himàlaia està vivint una revolució política sense precedents, des que el 2005 el Rei Gyanendra assumí tot el poder per combatre l'Exèrcit Popular. Aquest exèrcit, dirigit pel Partit Comunista d'inspiració maoista, disposa d'uns 20.000 efectius que han lluitat, durant 10 anys contra l'aparell repressiu de la Monarquia. Un any després de l'autocolp, l'abril del 2006, una enorme presió popular obligà a fer marxa enrrera el Rei, i a prometre la seua abdicació.

L'abdicació ha arribat dos anys més tard, després d'un llarg procés de negociació entre la guerrilla comunista i els partits institucionals. Fruits dels acords presos, s'han celebrat eleccions i s'ha format una Assemblea Constituent, on els comunistes han obtés 220 dels 564 diputats.

El passat 28 de Maig, aquesta Assemblea Constituent, a través del Ministre de l'Interior proclamà la República Democràtica, Federal, Inclusiva i Laica del Nepal, acabant així amb 240 anys de Monarquia. També acordà la creació de la figura del President, amb molta reticència dels comunistes, a causa del seu recel pel fet que aquest càrrec l'ambiciona l'actual Primer Ministre Girila Prasad Koirala. Per la seua banda, el líder maoista Prachanda "el ferotge", espera un fructífer acord, pel qual els combatents comunistes passarien a formar part del nou Exèrcit de la República. Aquest pas, de suma importància, podria suposar l'acceptació definitiva de les institucions burgeses per part dels comunistes, o bé un cavall de Troia d'imprevissibles consecüències per a l'actual entramat econòmic i militar del país. Passi el que passi els propers mesos, el Partit Comunista (maoista) és l'amo de l'agenda política nepalesa.

Al País Basc augmenta la violència espontània contra l'Estat

17/02/08

EFE

Dies de fum i disturbis al País Basc: autobusos incendiats, contenidors de fem creuats, cocktails Molotov contra partits espanyols, talls temporals de comunicació... Aquest és el panorama que es viu als carrers del País Basc després de l'ofensiva de la justícia espanyola contra l'independentisme basc. El punt de partida d'aquesta situació l'hem de buscar amb la prohibició als partits independentistes constituits, de presentar-se a les properes eleccions espanyoles del 9 de març. Les contínues detencions de dirigents independentistes per la seua activitat política, ha completat la quadratura del cercle d'aquesta espiral d'acció-repressió.

Si bé l'activitat l'organització armada independentista ETA viu els moments més baixos de la seua història, l'anomenada "violència de carrer" revifa al calor del sentiment d'indignació que es respira entre gran part de la societat basca per la supresió dels drets civils de reunió i manifestació decretats per l'Estat Espanyol, des que el Parlament d'aquest país instaurà la "Llei de partits", per la qual l'activitat política quedava prohibida per a qualsevol organització que no condemnés els atemptats d'ETA.

No obstant, aquests fets s'enmarquen en un debat més ample que comença a recòrrer Europa d'est a oest, al voltant del dret a l'autodeterminació dels pobles. Aquest diumenge quedarà proclamada oficialment la independència de la fins ara república sèrbia de Kòsovo, amb el beneplàcit de les potències occidentals. Al seu torn, el president de Rússia Vladimir Putin ha reclamat aquests dies el mateix tracte per a les nacions sense Estat d'Europa Occidental, recalcant molt explícitament els casos de Catalunya, País Basc i Escòcia.