22/08/2008
RTVE
La tàctica de les nacionalitzacions, s'ha erigit, en l'era moderna, com el mitjà més elevat d'implantar reformes socialitzants als règims jurídics capitalistes, per part de governs d'esquerres i/o nacionalistes. I en aquest procés, Amèrica n'ha estat protagonista. Des de les independències bolivarianes del segle XIX, les nacionalitzacions han estat, si no abundants, sempre recurrents i presents als governs dels distints països americans. Des de les nacionalitzacions més populistes (sempre amb una visió electoralista o, en el millor dels casos purament nacionalista) de mitjan segle XX fins a les més conscients i revolucionàries, promogudes per governs populars com el de Xile dels anys 70 o el de Guatemala dels anys 50.
La "moda", però, s'acabà amb la corrupció interna, unida amb l'ofensiva neoconservadora de finals del 70. Així, la majoria de països americans adoptaren com a estratègia política aliar-se, com a germans menors, als interessos econòmics dels EUA, obrint a tort i a dret les fronteres econòmiques i els mercats a les inversions anglosaxones en gran mesura (inversions, per descomptat, també militars), i a les espanyoles en menor grau.
Ara, Amèrica viu una nova onada nacionalitzadora, el major paladí de la qual és Veneçuela. Aquesta mateixa setmana s'ha consumat la darrera de les nacionalitzacions: la del ciment, el formigó i els seus agregats (sorra i grava), fins ara propietat de la mexicana Cemex. Aquest procés s'ha produit no sense conflicte, ja que a diferència de processos anteriors (com les cimenteres Holcim i Lafargue, de capital gal), el govern veneçolà s'ha vist obligat a expropiar, davant la manca d'acord per la compra. Sigui com sigui, ara el govern controla el 98% de la indústria cimentera, i segons afirma el propi President Chávez, això alleugirà i abaratirà el procés de construcció del milió vuit-cents mil habitatges que actualment calen a Veneçuela.
Amb aquesta nacionalització, l'Estat veneçolà ja controla els sectors elèctric, alimentari, energètic i telefònic, havent invertit en aquest procés uns 10.000 milions de dòlars.
La nova era de les nacionalitzacions a l'Amèrica ha col.locat Veneçuela davant un veritable repte, ideològic i històric principalment. Ideològic, perque de res servirien si no s'acompanyen d'una autèntica revolució cultural que garanteixi que els recursos nacionals pertanyen al poble, i eviti així tota temptació corrupta; i històric per la pròpia viabilitat econòmica del procés, en gran mesura dependent de la correlació de forces mundial. Veneçuela necessita, ara més que mai, no estar sola en aquest viatge...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada